"ESCRITO" POR ANTONI CLAPÉS (CATALUÑA)

Títol: Escrito
Autor: Andrés Morales
I.S.B.N.: 978-84-9949-643-6
Editorial: Lord Byron Ediciones

Andrés Morales Milhonič (Santiago, 1952), va estudiar Filologia a la Universitat de Santiago de Chile i es va doctorar a la Universitat Autònoma de Barcelona amb una tesi sobre Vicente Huidobro. De retorn al seu país, ha esdevingut professor de Poesia a la Universitat de Chile, Premi Pablo Neruda (2001) i membre de l’Academia Chilena de la Lengua. Ha publicat una vintena de llibres. De Por ínsulas extrañas(1982) a Escrito (2014), mencionem Visión del oráculo (1993), Escenas del derrumbe de Occidente (1998), Réquiem (2001) i Los cantos de la Sibila (2009), ha rebut nombrosos premis, i ha estat traduït a diversos idiomes. També ha publicat llibres d’assaig literari, entre els quals l’antologia Poesia croata contemporánea.

La poesia xilena, després dels balbuceigs i tempteigs criolls, post-colonials i neo-romàntics del dinou, entra de ple en l’Alta Modernitat literària amb quatre pilars de gran volada, com són Gabriela Mistral (Premi Nobel al 1945), Pablo de Rokha, Pablo Neruda (Premi Nobel al 1971) i Vicente Huidobro, als quals caldria afegir Ángel Cruchaga. Aquests poetes obren portes, esbotzen mites i tot mimetisme, en unes escriptures singulars que situen la poesia del país en un dels més alts graons de la literatura del planeta. Aquesta estela deixada pels “quatre grans” és continuada, cadascú a la seva manera, per Nicanor Parra, Jorge Teillier, Gonzalo Rojas i Enrique Lihn; als quals seguiran l’obra de Miguel Arteche, Oscar Hahn, Jaime Quezada, Omar Lara, Roberto Bolaño, Ana Basualto, i tants d’altres…

El cop d’estat de l’onze de setembre de 1973 marca un punt d’inflexió en la cultura, la tradició i la continuïtat de la poesia xilena. Els poetes, com tants d’altres ciutadans, han de prendre el camí de l’exili: exterior, en molts casos; interior, en la majoria d’ells. La dictadura va arraconar els cercles públics d’expansió de la poesia, i els poetes es van haver de refugiar en tallers literaris, lectures privades, institucions arcaiques des d’on era possible “continuar”. Les joves generacions perdien els referents naturals: això va donar lloc a una gran diversitat, però també a una certa cohesió personal entre els novells escriptors, deguda més a llaços efectius i amistosos que a un caràcter generacional.

Apareix la dita “generació dels vuitanta” (escriptors nascuts entre el 1959 i el 1964). Aquests poetes, que avui podem observar des de la distància i, doncs, establir una certa taxonomia, serien els neo-avantguardistes Raúl Zurita i Tomás Harris; la poesia testimonial i del compromís d’Elvira Hernández i Teresa Calderón; la poesia etnocultural d’Elicura Chiuailaf (que escriu en llengua mapuche), la poesia metafísica i/o metapoesia d’Andrés Morales i Rosabetty Muñoz, la poesia discursiva de Daniel Calabrese, i l’eclosió de les poesies de les minories, sexuals o d’altres. Aquests serien els models per a la “nova” poesia xilena de Camilo Retamales, Héctor Monsalve, S. Alfsen-Romussi, Natalia Rojas o Julieta Marchant, que ara prenen el relleu, amb ambició i sense reserves.

La poesia d’Andrés Morales, que molts dels joves poetes tenen com a mestre, se sustenta damunt dos pilars, que vertebren el seu discurs poètic: la reflexió sobre la condició humana –la mort, l’amor, la solitud, el dolor, l’absència, el desarrelament…– i la indagació sobre l’escriptura – la metapoesia, doncs. Com ell mateix ha escrit en un text que s’atansa a una poètica: «Creo en una poesía dicha ya y ya escrita. Creo en el destino y, mejor, en el pre-destino de lo poético, por eso, no me asusta lo hermético o lo críptico. Podré ser acusado de “poeta de élite”, o “poeta de metapoesía”. Podré ser señalado como oscuro, pero he allí la clave: soy oscuro porque veo más allá. Y, aunque deforme lo que veo, al escribir también cambio lo que soy. Estoy en el hallazgo y en la tierra… Estoy, ya desde otro punto, en la transgresión a partir de lo creado. Es obvio constatar que la tradición es el punto de rechazo para el salto mortal de la vanguardia, por eso, escribo sin temor desde el lenguaje, y, aún mejor, desde el poeta que escribió y que hoy escribe empujando mis gestos, cada letra que ahora escribo, que tú lees y que estalla. Me rodean lecturas: la literatura de la antigüedad, la literatura española clásica y contemporánea, la poesía inglesa, francesa, norteamericana, checa, croata, neohelénica… El surrealismo, el creacionismo, el expresionismo, tantos… ¿Hasta qué punto uno es más esto que lo otro? ¿Hasta dónde llega el influjo de un autor, de un movimiento, de una época? Que lo diga el psicoanálisis, la hermenéutica, el estructuralismo, toda la teoría literaria… He sido lorquiano, eliotiano, nerudiano, huiobreano, mistraliano, eluardiano. Nada mejor que dejarse empapar por los demás: nada más difícil salir de sus órbitas. Me ayudó la música que nunca he abandonado: me dio el ritmo, la pausa y el silencio. No puedo dejar de escribir. La poesía es condena perpetua. Cada acto de mi vida no deja de vibrar en poesía. No creo en la utopía: yo soy desesperanza. No me atemorizo por no ser original, por dejar de decir lo que diré. Estoy contra el murmullo y en pos del gran silencio. La música es mi llave, mi voz y mi silencio. Que otros busquen como yo y con su ritmo. Las palabras y el libro del poema es ancho y libre como el tiempo.»

Amb tots aquests antecedents, al seu darrer llibre, Escrito, Andrés Morales fa una juguesca tremendament arriscada: dóna la veu, la paraula (escrita o pintada o esculpida) a éssers marginats, que “redacten” els textos en lloc del poeta: un cronista náhuatl, un escriba que redacta l’epístola d’un emperador, un mester de clerecia traduint passatges de la bíblia, un analfabet que dicta una humil i sincera carta a un escrivent per a la seva estimada, i un jueu a punto de suïcidar-se.

Aquesta polifonia pren versemblança en fer conviure no només diferents nivells i registres de veu sinó diferents llengües. Escrito seria un llibre multilingüe. Per bé que tots els poemes estan en castellà, quan el qui parla s’expressa en una altra llengua, trobem la seva traducció a aquella. Conviuen, doncs, el llatí, l’alemany, el català, el francès, etc. amb l’espanyol. Els poemes mostren tots els punts essencials que conformen la poètica d’Andrés Morales, i que ja havia enunciat, i havíem llegit, en els llibres precedents El lector viu i sofreix les desgràcies i infortunis que els diversos personatges (que podem veure com “alter ego” dels diferents Morales) sofreix. Vegem-ne un esplendorós exemple:

Jeroglífico imposible

Hay tanto que dicir y poco tiempo.

 (El escriba derramando en su tablilla

una sola làgrima de sangre.)

Hay tanta hora luego y tal silencio

que los frutos ya maduran en el huerto.

(El tiempo atrapa el ritmo de la solas

que son esas palabras nunca escritas.)

Tota una tradició poètica –que ve de lluny i vol seguir anant lluny– condensada en set versos. Llegir-lo.

Text: Antoni Clapés