Vocabulari bàsic
És
convenient de conèixer l’origen
de
les coses, saber l’exacte abast
de
les paraules, tenir potser algunes
certeses
(poques, de fet, i essencials:
suficients
en tot cas per sobreviure).
És
important, també, saber callar
sempre
que així ho demani la prudència
o
proclamar quan toca i sense embuts
el
nom precís de cada cosa: home
o
dona, terra, casa, pàtria o cos.
El
què ens sorprèn, però, i ens dignifica
finalment
és el fet d’anar empenyent
la
vida amb quatre noms, només, que a penes
si
ens contenen. Un lèxic massa just.
En construcció
Amb
la primera claredat del dia,
a
l’ombra de les grues, l’aleteig
ja
familiar de les cigonyes trenca
la
bonança imprecisa d’un mati
d’agost
tot just suportable. L’efecte
cauteritzant
del sol alleujarà
més
tard la coïssor de les ferides
encetades
durant la nit. Haurem
aleshores
d’aprendre, per enèsima
volta
(fa massa temps que n’hem perdut
el
compte), a reconèixer la mesura
inestable
i canviant del nostre entorn.
Al
contrallum incandescent d’aquesta
vella ciutat que entre les mans se’ns mor.
Final del laberint
Fas
i desfàs camins al laberint.
Ariadna
és ara aquesta jove puta
romanesa
que et tempta i que t’ofrena,
amb
noms que desconeixes, el cabdell
d’un
fil sintètic mal trenat per dits
famèlics
a Catai (tot el que et queda
dels
versos d’Ezra Pound: els fats dels homes
estan
ja decidits, no cal per tant
consultar
els endevins). Inconsistent
i
fràgil, trencadís. No t’hi capfiquis,
no
trobaràs la porta de sortida.
I
tan se val si la vida t’empeny
a
conjurar impossibles sortilegis.
El
Minotaure et coneix. I t’espera.
Les ciutats i els
homes
(A Feliu Formosa, que ens va fer conèixer
Brecht)
És
veritat que totes les ciutats
s’assemblen.
Com també, de fet, els homes,
els
uns als altres en el fons s’assemblen.
I
també és cert que es tornen, amb el temps,
com
les ciutats, els homes, i que es fan
amb
la claror del dia lluminosos
i
amples, i que després, com més avança
el
vespre, semblen reclosos i hostils.
És
veritat que s’han fet, les ciutats,
inhòspites,
perverses, i que els homes,
com
elles, s’han tornat grisos i opacs.
Al
capdavall, però, han estat els homes
qui
han aixecat les ciutats i és així
que
les ciutats tan als homes s’assemblen.
... que la ciudad les pertenezca un día.”
Jaime Gil de
Biedma
Desposseïts
i orbs, han arribat
d’arreu
per a quedar-se i ara ocupen
els carrers i les places.
Sobreviuen
com poden i tot just endevinem
de
quines terres vénen. Era d’ells,
també,
de qui parlava Gil de Biedma
(‘...
que la ciudad les pertenezca un día’)
mentre
exhalava el fum dels seus cigars?
Res
no els pertany i res, tampoc, no els pot
pertànyer.
Són els hereus de la gana
i la por i moriran sense paraules,
com han viscut, desposseïts i orbs.
Malgrat
la fàtua indulgència d’un vers,
afortunat?
Condescendent i cínic.
No hay comentarios.:
Publicar un comentario