Antoni Clapés i Víctor Sunyol, directors de la col·lecció Jardins de Samarcanda i fundadors, al costat d’Isabel Casals, de Cafè Central | Foto: Andreu Clapés.
LES 25 TARDORS POÈTIQUES DE CAFÈ CENTRAL - JARDINS
DE SAMARCANDA POR LAURA BASAGAÑA (BARCELONA), EL 29 DE NOVIEMBRE DE 2014
25 anys
enrere, Antoni Clapés i Víctor Sunyol van decidir portar a terme una iniciativa
“arriscada i apassionada”. Eren els temps en què la boirina de tabac
caracteritzava l’atmosfera dels bars i un nodrit grup de poetes es reunien
en locals “per fumar, beure i llegir plaquettes de poesia”, explica
Sunyol. “No volíem passar per llibreries, volíem conversar i llegir versos”.
Aquests van ser els inicis de l’editorial Cafè Central i la seva prestigiosa
col·lecció de poesia Jardins de Samarcanda. Ahir a la nit, el bar
l’Horiginal va acollir la celebració dels 25 anys d’aquesta poètica
iniciativa.
Antoni
Clapés,
visiblement emocionat, va recordar els inicis d’aquesta aventura tan viva que
és Cafè Central i Jardins de Samarcanda, que el mateix Clapés defineix com “una
col·lecció que edita textos inscrits dins d’una poètica oberta i de propòsits
renovadors”. De Jardins de Samarcanda n’han begut la majoria de poetes del
país. “Algunes veus han dit que fèiem una poesia atrevida; altres ens han
dit que de tan avançada no s’entenia. I n’hi ha que ens han acusat de fer
sempre la mateixa poesia, cosa que no és certa. A Jardins de Samarcanda hi ha des
de poesia de l’experiència, fins a altres corrents, com ara la poesia
coral”. I tot seguit reivindica la figura de Jordi Larios, llegint-ne alguns versos.
Com ha evolucionat la poesia durant
aquests 25 anys? Víctor Sunyol,
en un comentari després del recital, respon que “hi ha hagut una
obertura, una major consciència de bona poesia jove, contundent i
seriosa, que busca el matís estètic i la profunditat. I això afavoreix que
hi hagi focs artificials en la paraula”.
Cafè Central va començar publicant
plaquettes i més endavant, l’any 92, va fer néixer la col·lecció
de poesia Jardins de Samarcanda,
en coedició amb Eumo Editorial. Posteriorment, Clapés i Sunyol van donar
forma a les altres dues col·leccions: Balbec i Els ulls de Tirèsies. En
aquesta nova etapa de l’editorial, se sumen a Clapés i Sunyol, Dolors Udina, Mireia Vidal-Conte, Jaume C.
Pons Alorda, Robert Ferrer i Diane
Régimbald. “L’editorial vol rejovenir-se i regenerar-se”, diuen Clapés i
Sunyol.
Durant aquests 25 anys Cafè Central
ha estat un motor cultural que ha dut a terme prop de 400 activitats:
performances, conferències i recitals, alguns d’ells internacionals (Argentina,
França, Estats Units, entre d’altres). Una altra de les inciatives interessants
que ha portat a terme el tàndem Clapes-Sunyol ha estat Un
Pas a Dos, la conversa entre un poeta i un lector
sobre la confluència de la filosofia, les arts, o la biomedicina en
el camp de la poesia. I també la trobada de poetes catalans i poetes
quebequesos en els tallers de traducció Anada-Tornada, que de
manera anual reuneixen dotze traductors que es dediquen a treballar l’obra
poètica dels artistes convidats. Abans aquestes trobades estaven vinculades a
l’Institut Ramon Llull i a l’Aliança del Quebec. Avui, és la Institució de les
Lletres Catalanes qui s’ha sumat a aquest projecte, que culmina amb la
publicació d’aquests poemaris per part de Cafè Central-Jardins de Samarcanda.
Sobre la utilitat de l’art
La filòsofa argentina Nelly Schnaith recorda a
l’auditori de L’Horiginal unes paraules de Juan Gelman: “En un mundo tan ocupado como el de hoy, hace falta
recordar la utilidad de lo inútil” i posa sobre la taula “els espais que
obre la poesia” i els compara “als espais d’indigència que es creava per als
déus que han de venir” i la unió de “raó i bogeria”, que representa la poesia.
Feliu
Formosa dedica una
elegia a Fabià Puigserver, en el poema “Commedia”, que recita davant el públic
atent: “Ser únic és la prova de ser viu./ Ser mestre és no voler crear una
escola,/ ni donar res com a definitiu”.
Arriba el torn del showman Benet Rossell, artista
pluridisciplinar conegut -també- per la seva obra pictòrica i escultòrica- que
agafa la guitarra i canta un western (lluint un barret de cowboy),
recita alguns versos en italià i anglès, i aconsegueix que el públic embogeixi
d’alegria, humor i èxit performàtic.
- L’actriu i rapsoda Montserrat Vellvehí i la traductora Dolors Udina | Foto: Andreu Clapés.
En Jaume C. Pons Alorda recita el poema “S’ha rebentat
l’hospici” de Carles Hac Mor,
publicat -també- dins Jardins de Samarcanda. Aviat Lluís Servera entra en escena i llegeix “El dolor” deGiuseppe Ungaretti: “fes que, en el suspès paisatge, jo pugui/ tornar
a pronunciar paraules ingènues”.
Marc
Romera confessa que
si només pogués emportar-se un llibre dels seus a una illa deserta, triaria el
que li va publicar Cafè Central. També diu que “sense Cafè Central, LaBreu no
existiria” i tot seguit recita el poema “La mel”.
El magnífic recital es clou amb una
reivindicació de la traductora Dolors
Udina i de l’actriu i rapsoda Montse Vellvehí: “Menys d’un vint per cent dels autors
publicats a la col·lecció Jardins de Samarcanda són dones, per tant, us
llegirem els poemes de les dones que hi apareixen”. Un dels citats és “La
terra calla”, d’Anise Koltz,
traduïda per Anna Montero:
No hi ha resposta
la terra calla
Déu ens va crear
segons la seua imatge
Nosaltres el vam crear
segons la nostra
Mútuament
ens hem massacrat
No hay comentarios.:
Publicar un comentario